XVIIè  Simposi

 

20 ANYS DESPRÉS DEL CONCILI PROVINCIAL TARRACONENSE: EN QUÈ POT IL·LUMINAR AVUI L’ESGLÉSIA DE CATALUNYA?

Dissabte 11 d’abril de 2015 Sala Pere Casaldàliga – Llibreria Claret (Roger de Llúria 5, 08010 Barcelona)

El simposi de la fundació Claret fa reviure un moment àlgid de l’Església catalana JOSEP PLAYÀ MASET Barcelona La Vanguardia, 12 abril 2015. Foto: Llibert Teixidó

«El concili Tarraconense del 1995 és la recepció (en sentit teològic) del concili Vaticà II a casa nostra. En els més de dos-cents participants hi hagué un cert mimetisme respecte al concili ecumènic, i això fou la seva grandesa i alhora la seva limitació». Amb aquesta reflexió es podia resumir la intervenció de Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat i director de Documents d’Església, en el simposi 20 anys després del concili Provincial Tarraconense organitzat ahir per la fundació Claret a Barcelona.

Bernabé Dalmau va assenyalar tres motius de grandesa del Concili Provincial Tarraconense (CPT) celebrat el 1995 a Sant Cugat: les línies de diàleg i obertura, la mobilització dels catòlics, en tots els sentits, i l’absoluta llibertat d’expressió a l’aula. Quant a les limitacions, es va referir tant a l’ambigüitat d’un debat que no semblava tenir en compte que les conclusions havien de passar pels bisbes i pel Vaticà, com a la tensió entre Barcelona i la resta de diòcesis. I finalment va fer esment que el retard en la «recognitio» va «provocar un cert desinflament».

En la segona part de la intervenció es va referir a les resolucions més innovadores i vigents i en va destacar la declaració de principis, la núm. 76 sobre la comunió amb els pobres o el missatge final («que el va redactar el bisbe Carrera»). Sobre el debat entorn de la reestructuració eclesiàstica, va dir: «Si un dia tenim la independència, tindrem Conferència Episcopal Catalana, si no és així no la tindrem mai». I va afegir que aquell concili «és un esdeveniment absolutament irrepetible» i que ara «l’episcopat català està menys vertebrat».

A continuació, el bisbe emèrit de Girona Carles Soler i Perdigó, que va ser secretari general del CPT, va recordar que la resolució 142 és la que va retardar la «recognitio» i que es va haver de negociar amb la secretaria d’Estat del Vaticà. «Per a la solució jurídica de la regió eclesiàstica, el Vaticà va demanar que esperéssim primer les peticions d’altres províncies eclesiàstiques, però les andaluses, que hi eren més a prop, se’n van desdir, i… caldrà esperar temps i oportunitats millors». Soler Perdigó considera que les resolucions del concili demostren que «és ben viu, com el concili Vaticà II» i encara «queda molt per fer». Va demanar «una nova organització territorial i parroquial per fer front a les noves necessitats».

Caterina Verdera, filla de la Caritat, va qualificar el concili d’irrepetible «kairós» de la nostra Església, amb aspectes positius i negatius: esperança, il·lusió, descobriment, pors, encarcarament, creativitat, amistat, tensió i comunió. En la seva intervenció, la més aplaudida, va destacar «la vigència del capítol tercerSol·licitud per als més pobres i marginats»), constitutiu del fet de ser cristià». Va acabar fent una apel·lació a la força de l’Esperit i va demanar que es convoqui un altre concili.

Joan Torra, prevere de Torelló i exvicari, va subratllar que la situació ha canviat molt en vint anys (immigració, noves religiositats, atur, descens en la pràctica, crisi de vocacions).

El laic Marcel·lí Joan va parlar de la gran sintonia que hi va haver entre laics i religiosos (va recordar la contribució de Francesc Riu i Núria Casas en la comissió preparatòria) i va remarcar la semblança entre les resolucions, en especial el «davantal», i l’exhortació apostòlica del papa Francesc L’alegria de l’Evangeli.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives, va obrir el simposi reivindicant «l’audàcia» dels bisbes Antoni Deig, per haver proposat a Prada aquest concili, i Ramon Torrella per haver-lo convocat. També es va referir a «la intel·ligència i la mà esquerra» de Soler Perdigó, en la difícil tasca de secretari, i al «moment àlgid» que es va viure.

Podeu llegir també l’article de Jordi Llisterri a Catalunya Religió en aquest enllaç.

Comments are closed.

El nostre canal YouTube